dilluns, 10 de maig de 2010

CRONICA TERRA DE REMENCES 2010


Senzillament genial, emocionant, divertit.... no sé com dir-ho però ho recomano a qualsevol persona que li agradi el ciclisme. Una vegada a al vida s’hi ha de participar, el malt és que voldràs repetir.

Em vaig aixecar a les 6 del matí, vaig carregar el cotxe i vaig anar cap la Bar Sport on havia quedat amb en Marc (conegut a Besalú com en Marc de la Sílvia) i en Quim.

Varem esmorzar un mica i cap Sant Esteve. Al arribar estava tot col·lapsat i varem aparcar al polígon industrial d’abans de la rotonda. Ens varem equipar nosaltres i les bicis (ja havíem recollit el dorsal i el xip el dia abans), i cap la sortida, on almenys teníem 2000 persones o més davant nostre.

Molt gent i molt bon ambient. Arrencar amb un peu al pedal i l’altre a terra, i quant sona el xip, a comencem a pedalar. A partir del “pip” ja no vaig veure més en Marc i en Quim. La veritat que tot i tanta gent no em vaig atabalar gens, ja que suposo que al estar tant enrere la gent arrenca més tranquil·la.

Vaig començar a pedalar i a agafar un ritme viu però que no per sobre les meves possibilitats. I vaig començar a passar gent, i a ser passat per gent (em passaven volant).

Anàvem lleugers però no molt ràpid, i amb molta atenció ja que hi de tant en tant hi havia alguna parada.

La veritat és que per moments estava emocionat, no sé que em passava, no havia sentit mai res així, era molt feliç, la imatge de tanta gent pedalant i disfrutant era brutal, des de que he tingut els nens m’ha tornat un sentimental. Però també tenia una sensació un mica estranya ja que m’hagués agrada tenir amics al meu costat pedalant i disfrutar junts, però “bueno”, encara tinc l’esperança d’enredar-los algun dia (costarà i molt).

Al arribar a la rotonda de la canya, va començar la hora de la veritat, la gent va començar a apretar, i com que em trobava bé vaig començar a apretar una mica per enllaçar amb algun grup que portes un ritme que m’anés bé. Però el que feia era anar avançant gent tot passant d’un grup a un altra. Fins arribar a la pujada al Capsacosta, on tenia unes sensacions molt bones, i vaig posar un ritme bastant alegre (per mi) però reservant. Psíquicament estava pletòric ja que no parava d’avançar gent, també em passava algú, però en aquell punt ja que no queden gaires primeres espases.

Vaig arribar a dalt a l’avituallament, em sentia molt bé, una mica cansat però tot controlat. No em vaig parar i em vaig prendre un mini-gel, i capa avall. Tant punt varem començar a baixar va començar a ploure, i quant arribava a baixa a Sant Pau feia un xàfec terrible. No portava impermeable però em sentia tant bé, que si l’hagués portat, tampoc m’hagués parat a posar-me’l.

Vaig començar a pedalar com un boig i a avançar gent, fins que vaig enllaçar amb un grup en que tiraven uns que anaven vermells del club ciclista des sant pere de o des sant Joan de, ja no ho recordo però gracies. Plovia moltíssim, no veia res, i anava a totes, ja havia decidit no reservar res, anava forçar però distrutant. El comptaquilòmetres marcava 45-46 km/h o més. Era bestial, em sentia bo i tot, vaig aguantar fins a Sant Joan les Abadesses on vaig afluixar un mica per recuperar. A partir d’aquí a bon ritme en grup fins a Ripoll.

Aquí va comença la pujada al coll de Canes, a l’inici em vaig menjar una barreta energètica ja que em notava amb l’estoc buit. I vaig comença a pujar a un bon ritme, em trobava bé, i vaig augmentar-lo bastant però sense arribar a límit. Avançava a molta gent i això m’animava i em motivava. Tot i que també vaig arribar a la conclusió que molta gent que avançava feia la volat llarga i per tant s’havia de reservar, que sinó coll de Barcons els matxacaria.

Vaig arribar a l’avituallament i vaig a para reemplenar aigua, menjar taronges i plàtans.

Ja no plovia i la roba s’estava començant a assecar. Vaig continuar a un bon ritme, però cap al final de port començava a anar forçat, i la veritat que se’m va fer una mica llarg. Vaig aprofitar per prendrem l’altra mini gel.

Un cop a dalt començava el descens, la carretera estava mullada, però no estava excessivament perillosa. Tot i això la gent anava ràpid però amb seny. Anava avançant gent, però un cop a baix vaig notar que les cames encara tenien forces però començaven a estar bastant tocades.

Vaig anar fent fins al trencat de la pinya, o veient que estava fent força bon temps (per mi), vaig decidir donar-ho tot fins a l’arribada. Estava patint però disfrutant, estava avançant a gent però ningú es decidia a seguir-me i donar-me relleus, per tant jo a lo meu. Fins cap al final que el vent m’estava matant, però tot i això, i amb algun “amagu” de rampa, vaig acabar d’arribar prou dignament a la meta. Al final 3:32:59 i posició 983. Per mi un temps sensacional, sent la primera remences i la primera cicloturista no em pensava tenir tant bones sensacions i fer tant bon temps.


En Quim anava molt bé però uns problemes mecànics li van fer perdre bastant de temps i al final va fer 3:28:04 i posició 2433. I en Marc, que és un monstre, va fer la llarga, 06:46:43 i posició 567.


En resum va ser tot perfecte, ni averies mecàniques, ni pajares, ni accidents. Mot bon ambient.

No la vaig trobar molt dura físicament (sempre que vagis al teu ritme) i es fan els 95 km volant.

Moltes gràcies a l’organització, molt atents, avituallament durant i al final generosos, voluntaris molt agradables, MOLT I MOLT BÉ.


PD. Felicitats a tots el participants, i una gran reverència als que ha fet la volta llarga, que jo crec que està reservada a gent que està molt forta. Que consti que les valoracions de velocitat, avançaments i demés fanfarronades són segons el meu ulls molt optimistes, per tant les fanfarronades s’ha de dividir com a mínim per 2 per ser reals.


PD2. Heu vist les classificacions ? A la curta ha guanyat un desfrenat, en Jaume Estanyol. Garrison a veure si n'aprens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada