MARE DE DÉU DEL MONT

Dissabte amb el cunyao, vam quedar per anar a la Mare de Déu del Mont amb la bici de carretera.

Vam quedar a les 6 del matí, m'aixeco em vesteixo, surto a fora, i encara era mig fosc i feia una mica de fresca i tot. Em preguntava, però que estas fent, sembles boig, aquestes hores... però res amb gallina de piel, vaig anar a trobar-me amb en Jaume, anar a la betzinera a comprar aigua fresca.. i cap amunt. Vam arribar a Beuda, a un ritmet una mica massa lleuger, aquí la fresqueta ja havia desaparegut i s'estava amb una temperatura ideal. De Beuda fins al trencant on comença la pujada vam anar més tranquils, i ho vaig aprofitar per menjar-me un plàtan. I res pujada amunt, aquesta vegada vaig voler agafar-m'ho més bé, ja que volia posar un ritme més baix però més constant, o sigui que no em passi com sempre que peto i estic uns kms que m'arrossego. I així va ser, vaig posar el plat petit, i anar jugant amb els 3 pinyons de dalt. Mentre el cunyao m'anava esperant, això sí ell amb el plat gran. La veritat que la tàctica em va anar perfecta, fins a enllaçar amb la carretera principal em vaig trobar bastant bé, i no vaig patir excessivament. A partir d'aquí jo recordava que quedaven unes bones rampes però que ja no eren tant fortes com les d'abans. Mentre anàvem fent vaig menjar-me una barreta de concentrat de fruïtes (semblant al codonyac) ... i a partir d'aquí em van venir uns 4 o 5 km fatals, se'm va posar fatal, vaig començar a tenir malt de panxa, ganes de treure, una mica marejat, però res vaig aguantar com vaig poder, bevent bastant, i just abans d'arribar a la font ja hem sentia bastant bé, havia aconseguit pair la maleïda barreta. A la font ens vam parar a refrescar-nos i a mirar la magnifica vista, ja que mentre pujo sóc incapaç de mirar enlloc que no sigui la carretera. I res un cop superada la crisi anar fent fins a dalt. Entre anar a la betzinera i tot crec que vam tardar 1:45 ma o menos. A dalt no hi havia ningú, de fet no eren ni les 8. El bar encara no era obert, i ens vam assentar al mirador i vam disfrutar de la vista una estona.
Quan començàvem a baixar arribavem 3 ciclistes del Serinyà, que em sonen d'haver vist en fotos de curses del Caixa Girona. Vam fer el descens molt tranquil·lament per l'altra carretera, la que va a sortir a Can Vilà. Com diuen em va donara la sensació que era més llarg, però amb rampes menys dures que les de Segueró (un dia ho haurem de provar). I a partir d'aquí cap a Crespià, Esponellà (on vaig fer l'intent de parar-me a comprar un crosant) i després de Martis vam trencar a la dreta (direcció camp d'aeromodelisme) i vam sortir directa a Serinyà, i d'aquí anar fent fins a casa. Al final vam fer un 58 km i un bon desnivell. Un bon ritme però sense deixar-nos -hi la pell. La prova és que l'endemà tenia les cames prou bé, encar que no prou per anar a Vilert.
El diumenge vam aprofitar amb la família per anar a les gorgues d'oix. Una mica de caminadeta i una temperatura excel·lent (a l'ombra). No hi ha molta aigua, però la justa per refrescar-se. L'avantatge d'aquesta zona, és que al haver de caminar força per arribar-hi ,quasi no hi ha gent. Estàvem com un reis, això sí la acalorada tornant caminant, només ens la va poder treure un bon gelat al bar d'oix. Bé que ens ho mereixíem.