No ho digueu a ningú, però ahir a la tarda vaig anar a fer part de la Pedalada de Maià, per així recordar-me de que m'espera.
Vaig sortir de la feina a les 6, i Besalú estava cobert de núvols negres, però encara no plovia. Em vaig canviar ràpid, vaig posar l'impermeable a la bossa, vaig menjar un plàtan i som-hi.
Portava 100 metres i ja van caure 4 gotes d'aquelles grosses, la cosa s'animava, i jo vaig accelera el ritme com si m'hagués d'escapar de la pluja. De cop la cosa va afluixar i va començar a fer una pluja d'aquelles fines. La veritat és que no em molestava gens, el contrari m'agrada pedalar mentre plou (si no fa fred com era el cas).
Vaig anar direcció a can Barraca, i Bellestar, abans d'arribar-hi vaig anar cap a la dreta, a la que jo li dic la pujada de la mort. És una pujada curta, tècnica (però sense passar-se), que es pot fer però no es pot badar. Feia temps que no la feia sense posar peu, i aquesta vegada ho vaig aconseguir, no sense esforç ja que la Larsen TT de darrera la tinc llisa, i entre això i la pluja em patinava molt.
Un cop fins la guixera vaig fer per carretera fins agafar el corriol que et porta a l'abocador. El corriol estava guapíssim, tot verd, és com un túnel del temps. A part està mot net i es pot rodar bastant ràpid (ull amb les basses dels senglars).
A partir d'aquí arribo a la carretera de l'abocador i començo a fer la pujada de les antenes, buf la primera pujada la troba duríssima i entre la pedra solta, que era molla, i la roda de darrera que no s'agafa, no aguanto el plat mitja i poso el molinet i cap amunt. A partir d'aquí la pujada és continua però més suau. Tot i això no trec el plat petit i vaig jugant amb els pinyons.
Arribo a dalt bastant bé, i a través d'un corriol arribo fins a dalt l'abocador, on em disposo a seguir les marques que ja han posat els de pedal Maià, i pujar la Trivana.
La pujada comença suau, però cada vegada és més dreta i està més trencada. Vaig pujant bastant bé (amb plat petit), i encaro la part final que és la més dura, és per acabar-te rematar. Aguanto bé i just als últims metres... me "cagum" la puta, em patina la "puta" larsen i poso peu a terra. Emprenyat com una mona i bufant com una truja acabo d'arribar fins a dalt.
La baixada, ràpidissima i perillosa. Ja que està neta (esta massa), però de tant en tant apareix un bon roc, un bon forat... o sigui no us confieu que sinó llepareu. Vaig baixar ràpid però vigilant.
Un cop a baix vaig decidir anar cap a casa que la família m'espera, però abans vaig anar a pujar a la casa blanca, però em vaig desviar per pujar pel corriol que va a la carbonera. Aquí no sé que va passar però no pujava, els bessons va fer vaga, i no és que em fessin malt sinó que passaven de fer força, em sentia ben defallit, la roda em patinava molt i m'estava desmoralitzat, si no vaig posar 10 peus no en vaig posar cap. Un sop a dalt em vaig parar 1 minut per fer el trago i treure'm cavories del cap. I per cap a Bellestar, el coto i cap a casa, a bon ritme per recuperar el somriure i arribar a casa content, moll, enfangat...
Al final crec que van ser 16 o 17 km com a molt en una mica més de 1 hora.
M'ha servit per veure que per diumenge a la pedalada més val que em guardi un cartutx per aquesta part final, que sinó patirem fort. I sempre és guai veure que tothom va petat i tu vas com una sageta ( no m'ha passat mai però ha d'estar bé).
SI SOU VALENTS ENS VEIEM DIUMENGE A MAIÀ !!!
Vaig sortir de la feina a les 6, i Besalú estava cobert de núvols negres, però encara no plovia. Em vaig canviar ràpid, vaig posar l'impermeable a la bossa, vaig menjar un plàtan i som-hi.
Portava 100 metres i ja van caure 4 gotes d'aquelles grosses, la cosa s'animava, i jo vaig accelera el ritme com si m'hagués d'escapar de la pluja. De cop la cosa va afluixar i va començar a fer una pluja d'aquelles fines. La veritat és que no em molestava gens, el contrari m'agrada pedalar mentre plou (si no fa fred com era el cas).
Vaig anar direcció a can Barraca, i Bellestar, abans d'arribar-hi vaig anar cap a la dreta, a la que jo li dic la pujada de la mort. És una pujada curta, tècnica (però sense passar-se), que es pot fer però no es pot badar. Feia temps que no la feia sense posar peu, i aquesta vegada ho vaig aconseguir, no sense esforç ja que la Larsen TT de darrera la tinc llisa, i entre això i la pluja em patinava molt.
Un cop fins la guixera vaig fer per carretera fins agafar el corriol que et porta a l'abocador. El corriol estava guapíssim, tot verd, és com un túnel del temps. A part està mot net i es pot rodar bastant ràpid (ull amb les basses dels senglars).
A partir d'aquí arribo a la carretera de l'abocador i començo a fer la pujada de les antenes, buf la primera pujada la troba duríssima i entre la pedra solta, que era molla, i la roda de darrera que no s'agafa, no aguanto el plat mitja i poso el molinet i cap amunt. A partir d'aquí la pujada és continua però més suau. Tot i això no trec el plat petit i vaig jugant amb els pinyons.
Arribo a dalt bastant bé, i a través d'un corriol arribo fins a dalt l'abocador, on em disposo a seguir les marques que ja han posat els de pedal Maià, i pujar la Trivana.
La pujada comença suau, però cada vegada és més dreta i està més trencada. Vaig pujant bastant bé (amb plat petit), i encaro la part final que és la més dura, és per acabar-te rematar. Aguanto bé i just als últims metres... me "cagum" la puta, em patina la "puta" larsen i poso peu a terra. Emprenyat com una mona i bufant com una truja acabo d'arribar fins a dalt.
La baixada, ràpidissima i perillosa. Ja que està neta (esta massa), però de tant en tant apareix un bon roc, un bon forat... o sigui no us confieu que sinó llepareu. Vaig baixar ràpid però vigilant.
Un cop a baix vaig decidir anar cap a casa que la família m'espera, però abans vaig anar a pujar a la casa blanca, però em vaig desviar per pujar pel corriol que va a la carbonera. Aquí no sé que va passar però no pujava, els bessons va fer vaga, i no és que em fessin malt sinó que passaven de fer força, em sentia ben defallit, la roda em patinava molt i m'estava desmoralitzat, si no vaig posar 10 peus no en vaig posar cap. Un sop a dalt em vaig parar 1 minut per fer el trago i treure'm cavories del cap. I per cap a Bellestar, el coto i cap a casa, a bon ritme per recuperar el somriure i arribar a casa content, moll, enfangat...
Al final crec que van ser 16 o 17 km com a molt en una mica més de 1 hora.
M'ha servit per veure que per diumenge a la pedalada més val que em guardi un cartutx per aquesta part final, que sinó patirem fort. I sempre és guai veure que tothom va petat i tu vas com una sageta ( no m'ha passat mai però ha d'estar bé).
SI SOU VALENTS ENS VEIEM DIUMENGE A MAIÀ !!!
Eii noi, no ens espantis el personal...jeje
ResponEliminaLo de la pujada de l'antena i tribana, la vas trobar dura, perquè estaves fred, ja veuras que amb 35km. a les cames, no et passa..jeje
Ara en serio, si et dosifiques un xic, la trobaras maca, hi ha molts corriols xulos...
El principi pujem a la creu (crtra. vella mare de deu del mont) aixis estirarem un xic al grup..
Ens veiem diumenge!!
Qui els va parir aquests de Maia,jo avui he fet la Tribana amb en Lato i companyia i ja s'ho faran,ja fare la curta,que ja tenim una certa edat i al final em carregare el molinet.
ResponEliminajo crec que demà farà bó, hi haurà un xic de fang i patirem un xic, però, ja es tracte de patir un xic no ? si no quina gràcia té això d'anar en bici?... lo macu es veure com adelantes un paio amb la llengua als genolls, tot i que, el més normal és que inmediatament algú t'arrenqui les calcamaníes, així és la vida. Ens veiem a Maià !
ResponElimina