dilluns, 23 de maig de 2011

BON FI DE SETMANA I MALT INICI

Per començar un malt inici de setmana, amb la tràgica mort de Xavi Tondo, d'una manera inesperada i quasi absurda, que fa que tot el que tinc trontolli, en el moment menys pensat tot s'acaba, no tenim res segur, i menys la vida. O sigui que val la pena fer el que un creu, i aprofitar el temps, fent el que ens agrada, pedalar, estar amb la dona, el fills...
Jo ni molt menys el coneixia, només el coneixia de l'afició a la bici i seguir-lo per la tele, de veure'l per la Remences, de veure'l passar per la carretera de Besalú, des de darrera del meu ordinador, quan entrenava amb els d'Olot. Però desitjo i espero, que quant s'acaba el que tenim aquí, segueixi en alguna altra part, i sobretot que si pugui pedalar... només donar ànims a la família, amic i coneguts de Xavi Tondo, i que pugui pedalar allà on vagi a parar.

I ara toca el final de setmana, divendres vaig poder escapar-me, i després de molt de temps vaig tornar a pujar al Guilar, passant pel Candell, Cabratosa i Argelaguer, sort que és curt, perquè les primeres rampes són de aupa, sort que sóc orgullós, ja que va estar apunt de caure el plat petit.
Un cop a dalt mirar les vistes, i baixar per la pista del PR, que un dia en Pont em va explicar. La pista està força o molt malament, ja que està ple d'herbes i molt axurrancada, una combinació molt perillosa, ja que de cop la roda s'enfosanva en un forat, i si la suspensió no se la tragava, adiós muy buenas. Per sort un parells d'espants i prou.
A baix a punt per travessar el riu i tornar a la pista, m'esperava un magnífic, gos, amb un magnífica planta, magnífica dentadura... no em deixava travessar el riu... diuen que si veuen que tens por encara es posen més ferotges, doncs aquest ho va veure clar !!! vaig acabar carregant la bici a l'esquena i seguint el curs del riu fins a sortir al passallís. Gages del oficio.
I cop que em trobava bé vaig anar a fer una pujadeta a can Costa, primer esquivar una serp, almenys feia mig metre, que mig metre 1 metre... bé era una mica grossa. Vaig començar a pujar força fort, anava mig bé de cames, però el cor anava a tope, vaig acabar faltar, amb 19:59 (sospitós), i plorant, i després baixar cap a Mas Pitre i capa casa. Degut a les fortes pluges durant els últims temps els corriols s'estan complicant, això vol dir que pel setembre tindrem una bona desfrenada.
Diumenge, després d'una festassa de tot el dia a Sant Ferriol, tocava la mítica baixada Vallter Besalú. Aquest any erem menys gent, això sí més valents. Crec que seria bo, que la gent es tornés a animar. Aquest any la cosa va estar més tranquila, i ja s'assemblava més a l'ambient que hi havia en els seus inicis. Menys competitivitat i més gaudir de tot plegat.
Feia fresqueta a dalt, es va baixar força ràpid, i s'anaven fent grups per acabar d'arribar fins a Sant Pau de Segúries fent relleus. Ens vam ajuntar en Pont, en Peti i jo. Vam fer relleus d'entre 39 i 43 km/h, això sí, jo i en Pont, ja que guardàvem en Peti, que últimament port molt mala vida.
L'esforç va ser gran, però la satisfacció millor. A partir d'aquí reagrupament i tornar a arrencar, aquest any només he fet algun axassu en alguna pujada, per després esperar i reagrupar-nos, amb en Peti i en Pont vam fer quasi tot el camí junts.
Crec que s'anava a un bon ritme a davant (que no s'havien d'esperar gaire) i els de darrera no anaven agobiats.
Al final reagrupament a Sant Jaume, decidim fer la ruta de tota la vida, i passar per Cabratosa, bé no tothom ho va fer, nosaltres ho vam proposar, i sí la gent menys preparada, amb pitjors bicis, equipament, i fets pols, va dir, que collons aquí es ve a pedalar, doncs som-hi.
Per mi, tota una lliçó, per mi això és ciclisme, a vegades si que tenen raó quant diuen que la bici no és el més important, i tant que no, el més important són els COLLONS que un hi posa. ;)
I poc a poc, anàvem avançant i reagrupant fins arribar al Pabelló i posterior tiberi a can Quei per recuperar forces, i fer-la petar.

En vaig acabar molt content i satisfet, i crec que la manera de tornar a arrencar-ho, seria enganxar la gent que hi va menys, i els que hi anem més ajudar-los a tenir un millor baixada, i no començar a tirar com un desesperat, i després esperar que arribin (jo el primer).

I perquè es tornés a passar per Cabratosa, tornar-hi fer el vermut, com es feia abans.
En aquell lloc i va néixer el mot de relàmpago a en Castanyer, en els nostres inicis amb la mountainbike.

O sigui, que l'any que ve i tornaré a ser!!!!

PD. Gràcies desfrenats i col·laboradors, ja que si no fos pel vostre l'esforç, es deixarien de fer moltes coses que valen molt la pena.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada