MARXA CICLOTURISTA LES 3 NACIONS

Nou repte aconseguit, a costat, i molt.. però ho hem aconseguit.

Amb la baixa final d'en Pont, amb una cuentitis aguda, o sigui estava cagat, es ve bé, amb només 39 de febre i no bé. No passa res l'any que ve hi tornarem... o no....

Al final érem la Lidia (reina de la ruta non stop sense parar a fer pipi ni una sola vegada), En Lato ( en Paco Martinez Soria de Besalú), en Garrison (traïdor....), jo , i la convidada especial a la festa la Núria Surià (atenció suriÀ, que quede claro!!!).

Dissabte a la tarda a recollir dorsals, i fer un parell de cervezetes (com els pofecionales).

Al vespre sopar al camping, i a dormir a la caravana de la familia Garrison, a 3 km de Puigcerdà, propietat d'un forofo de la bici.

Diumenge la Núria ens desperta a les 6, aquest professionals ens mataran... de son. Però tot i això arribem força justos, tant que darrera només tenim una vintena de persones, i uns 750 a davant...

Arrencada com totes les marxes cicloturistes, no competitives, o sí, a tota llet, intentant agafar un bon grup i no perdre'l. I això a vegades no és fàcil, ja que un parell de vegades, he quedat tancat, i se m'escapaven, i per tant tocava calenton, i tornem a la grup. Tot i això el ritme no ha sigut molt exigent, excepte en algun repetxon. Els túnels s'han fet bé, tot i que n'hi ha un de molt fosc, no es veia res, i si algú modificava la seva traçada, castanya segura.

Anàvem tots els desfrenats i al Núria junts, enfilem cap a Andorra, la cosa comença a picar, però encara seguim junts, jo i en Garrison, ja em el ganxo posat, però aguantem.

Una mica de París-Roubaix pel camí, l'asfalt estava arrencat, i tothom anava amb un cangueli considerable per no rebentar.

Arribem tots junts a l'avituallament d'Andorra, pixadeta i amunt, aquí jo i en Garrison ja hem agafat el nostre ritme, i els altres tres han marxat com unes esperitats. Portavem un ritme, com diu en Garrison, de ULL MÀQUINA PESADA TREBALLANT AL VORAL.

La veritat, és que era un bon ritme per nosaltres, reservant una mica, però alegrillos. Les primeres rampes són dures, però després es va fent més portable. Ens parem a tots els avituallaments, a l'avituallament abans d'arribar a dalt, en Garrison arriba molt tocat... però mengem una mica i tornem a arrancat.

Aquí decideixo anar tirant i esperar-lo a dalt, i la veritat és que he tingut un subidon, he posat un ritme una mica viu, però sobretot molt constant, durant els 7 km fins a dalt. Ha set un no parar de recollir cadàvers, la gent estava molt tocada, també me n'han passat 2 o 3 molt sobrats. Però en general la gent estava petadíssima, per tant me donat una alegria, tot i ser conscient que ho pagaria, com ha set.

Al final he esperat en Garrison uns 6 minuts, hem menjat, fet fotos... i al final he estat a l'avituallment 16 minuts, només ens faltava una tombona.

Baixada sense dificultat del port, i pujada al Col de Puymorens, curta, però on he vist que estava molt cuit, i que ja només es tractava d'arribar com es pogués.

I així ha set sols com uns mussols, anar fent camí, vent en contra, ni un ni l'altra podia, però na fent, se m'ha fet molt llarga arribar a Bourgmadame, i a més els francesos tenen unes carreteres que són un desastre, malt cuidades, plenes de forats....

En total hem recollit un parell de cadàvers, en un estat molt avançat de descomposició, perquè no han ni pogut seguir el nostra miserable ritme.

Última pujada amb més pena que gloria, i una esprint a traició  guanya pel cabronás d'en Garrison... ja en porta dos... em sembla que hauré de començar a treure les males arts.

Al final hem tardat 6:01, més o menys el que pensavem. La Núria Surià 5:22, en Lato 5:23, la Lídia 5:40, uns tiempasos. Aprepareu-vos que l'any que ve jo i en Garrison tornarem fets uns filets.

Ha set un molt bon cap de setmana, hem rigut molts, ens ho hem passat molt bé, hem patit, però ha valgut la pena. La bicicleta és genial però lo millor són els ciclistes... toma ya.

Organització, més que excel·lent, molt atents, i desvivint-se perquè no ens faltes de res. La ruta... senzillament genial, dura però genial... 

APASIAU

Aquí la prova, encara tot era patria.